Nanda

La primera vegada que vaig veure a la Nanda em va semblar una senyora petita i tranquil·la. Té la pell bruna i els cabells negres, llargs i llisos habituals a les seves terres. Els seus ulls s’amaguen darrere d’unes ulleres rodones. Uns ulls vius, que parlen. Polida i ordenada i vestida amb un vestit nou i força elegant sembla d’una família benestant.

La realitat és una altra.

Va néixer a finals dels anys 50 a un poble de Dargeling, a la Índia. Però la seva família és originària d’una vila rural del districte de Bhojpur, al Nepal. És la gran de cinc germans. Quan tenia 11 anys la seva mare, una germana i un germà van morir. Allò va ser un infern ja que, per si les morts no fossin prou, el seu pare era alcohòlic i sovint els pegava.

Quan tenia 13 anys va decidir marxar de casa. Va estar vivint a diferents cases a on treballava per menjar. Quan tenia 17 anys, una família de Nepal se la va endur a un llogarret de muntanya de l’est del país. Allà es llevava cada dia a les 4 de la matinada i començava a treballar: moldre el blat, fer el menjar, anar a buscar llenya a la selva,... La família amb qui vivia li donava molt poc menjar i va passar gana cadascun dels dies que va viure amb ells. Es va posar malalta i ni ells ni ningú del poble la va ajudar. Encara ara li costa de creure que sobrevisqués.

Un bon dia, quan havia fet 19 anys, un noi del poble hi va portar un senyor de Kathmandu. La va convidar a anar amb ell dient-li que si hi anava viuria molt millor. I sí, se n’hi va anar. Una nit va fugir a través de la selva per anar-los a trobar. Va haver de pujar una muntanya durant un parell o tres d’hora i després baixar-la per l’altra banda. Només pensava en menjar.

Van anar cap a Kathmandu i els van proposar que es casessin. Ell era un home de 43 anys que feia tres mesos que havia quedat vidu. Ella va acceptar ja que era millor viure amb ell que no pas viure al carrer. Van estar junts durant 29 anys, fins que ell va morir. Van tenir 4 fills i ara tenen diversos néts. Diu que no estava enamorada però ell l’havia salvat i sigut agradable amb ella, cosa que passava per primera vegada a la vida.

El seu home tenia una botiga de música a Thamel, el barri turístic de Kathmandu. A ell li hagués agradat tenir una vida tranquil·la: encarregar-se del negoci, tenir fills i cuidar-los. Però ella no en tenia prou: volia treballar perquè els seus fills no passessin gana i per ajudar a altres nens: a ella no l’havia ajudat ningú; no volia que això els passés als altres! Va començar acollint a casa a dues nenes, una orfe i l’altra muda. Per tant, quan els seus fills eren petits a casa seva hi vivien i va educar a sis criatures.

Ella és autodidacta, mai ha anat a l’escola i com que creu que l’aprenentatge que es fa a l’escola és bo per a tenir una vida millor va voler que els seus fills gaudissin d’educació internacional. Dos d’ells van anar a estudiar a EEUU i els altres ho van fer a Kathmandu.

L’any 2000 va registrar una organització anomenada Mitrata Nepal (mitrata vol dir amistat). El seu objectiu és proporcionar escolarització al màxim de nens i nenes possibles. Al principi no té diners i pot fer poca cosa. Després, mica em mica, comença a rebre donatius i ella també hi inverteix. Així pot anar ajudant a diferents nens: comença amb quatre i progressivament van augmentant. La seva ajuda es materialitza de dues maneres: per un costat disposa d’una casa d’acollida on hi viuen nens orfes i nens que els seus pares són tant pobres que no els poden proporcionar escolarització, aliments,... Per una altra, hi ha un grup d’infants, adolescents i joves a qui finança els estudis i el material que necessiten per cursar-los, aquests viuen amb les seves famílies.

El 2005, amb l’ajuda d’una amiga seva, registren l’ONG a EEUU i els donatius augmenten ràpidament. Això li permet ajudar a més persones. En el punt àlgid de l’organització a la casa d’acollida hi vivien 65 nens i nenes i ajudava al finançament dels estudis d’una quarantena dels que vivien a casa seva.

Al cap de dos anys, es mor el seu marit i se suïcida un fill seu. No cal dir que aquests fets suposen un daltabaix i passa una molt mala temporada. Decideix que hi hagi un director al centre però és corrupte i va pagar il·legalment a sis treballadors. Els va acomiadar.

El 2011, els americans volen una web pròpia, registrar la ONG com si la central fos a EEUU i dir-li com s’ha d’organitzar, decidir qui hi treballa,... Ella no hi està d’acord. Creu que ella és nepalesa i sap molt millor que ningú què necessiten els nepalesos, és l’ONG que ha creat i dirigeix ella. I decideixen separar-se. Informa a les famílies de què quan s’acabi el curs els nens tornaran a casa. L’ONG americana els ofereix de continuar finançant-los l’escolaritat i ella també continua amb el projecte però amb menys nens. Se’n queden 25. Els altres patrocinadors que tenia continuen amb ella i se n’incorporen de nous. En aquells moments veu que prefereix ajudar a menys nens però que aquesta ajuda sigui de més qualitat.

L’any 2014 es registra Mitrata Nepal Espanya.

Ara és feliç:

-      Té dos fills vivint a Amèrica. Diu que són la seva assegurança, si mai té dificultats econòmiques ells l’ajuden.

-      La nena muda que va adoptar quan era petita viu amb ella. Vol fer un racó per quan es mori.

-      L’altra nena que va acollir a casa va estudiar fins al nivell 7 i està ben casada. Viu a Dubai, a on treballa.

-      L’altre fill viu a Kathmandu i ha heretat el negoci familiar.

-      La seva madrastra, que no va tenir una vida fàcil amb el seu pare, ara viu amb ella i treballa al centre.

-      Tota la família que vivia al Nepal ha anat a viure a Kathmandu.

-      El seu marit era un bon home. Li va deixar fer tot el que va voler (ajuda als altres, l’orfenat,...) malgrat que no li agradés. Va ser molt bon pare.

-      Al centre hi ha 19 nens i n’ajuda a 11 més que viuen amb les seves famílies.

-      Té una agència de viatges, Mountain Sister, per ajudar a finançar la casa i l’educació dels nens.

-      Té nous projectes: li agradaria anar als pobles per ajudar als nens que hi viuen.

WEBS dels centres anomenats:

Mitrata Nepal: www.mitratanepal.org

Mountain sister: www.mountainsisternepal.com

Una vida de contrastos -2

La vida a Burkina Faso

La Roser sempre havia estat interessada en les missions i l’Àfrica sempre l’havia atret. Durant uns anys van rebre la visita d’un bisbe africà i van pensar d’anar a fundar al país africà. Finalment no ho van fer perquè la comunitat no es va veure amb cor d’assumir la responsabilitat que suposaria. Però la Roser no es va rendir. Va saber que unes Carmelites havien anat a fundar a Burkina Faso i va sol·licitar permís a la priora per demanar d’anar-hi, va comentar que si l’acceptaven veuria que era la voluntat de Déu i si no, també. La priora li va donar el seu vistiplau i les Carmelites de Burkina li van dir que sí. I, quan tenia gairebé 60 anys, se’n va anar a Moundasso, Burkina Faso. Va tornar a ser un canvi molt important, un altre contrast.

Quan va arribar a Burkina Faso va tenir la sensació d’entrar en un forn de la calor que feia. Per anar d’Ouagadougou, la capital del país, a Moundasso, el poblat on hi havia el convent, ho va fer pels camins vermells de Burkina. En aquella època les carreteres no estaven asfaltades. Com que la temporada seca són 9 mesos sense que caigui una gota d’aigua, els camins estaven molt empolsegats i la pols i el vent acostumaven a provocar molts accidents d’automòbil. Va arribar a la seva nova llar de color vermell, coberta per la pols que l’acompanyaria durant 23 anys.

La vida al convent era molt semblant a la d’aquí però més oberta: no hi havia reixes ni vel a la cara,...  A l’Àfrica les portes estan obertes, les cases són molt petites i hi fa molta calor. Per això la vida és a l’aire lliure. El caràcter de la gent és diferent, les necessitats, el clima i els costums són uns altres. Tot és més senzill. Això sí, hi van passar coses molt fortes. Per tot això, encara que anés a viure a una comunitat de monges que també eren carmelites, es va haver d’adaptar a moltes coses.

Com deia, la vida a Moundasso és molt diferent a la d’aquí. Allà el temps no compta. Hi ha molt de contacte humà. Quan dues persones es troben es poden estar mitja hora saludant-se: preguntant-se per la família de l’un i de l’altre,... Les moltes persones que no tenen feina es passen el dia sota un arbre parlant i bevent. És l’Arbre de la Paraula. Quan hi ha una disputa entre famílies es reuneixen a sota d’aquest arbre. Cadascú parla, s’escolten i busquen una solució. Sorprèn perquè tenen moltes llengües. El diolà és la llengua del mercat (la saben tots). En canvi el francès només el saben els que han anat a l’escola. No és difícil d’imaginar, doncs, que la majoria de persones parlen dues o tres llengües. Durant els primers anys de la Roser a Moundasso molts nens no podien anar a l’escola a causa de la pobresa. Sobretot les nenes. Com que tenien molts fills les nenes més grans s’havien de fer càrrec de la canalla, ja que les seves mares s’havien d’encarregar d’anar a buscar aigua, llenya i de vendre. De qualsevol cosa en fan comerç. Per tant, eren els nens els que anaven a l’escola, a l’institut i/o a la universitat. Ara ha canviat molt i pràcticament tots van a l’escola, fins i tot les nenes. Hi ha noies amb dos i tres màsters. Tant nois com noies tenen molta capacitat. Són intel·ligents.

I l’entorn natural també és diferent: “Allà tot és vermell. És preciós. Les postes de sol són... espectaculars. Al vespre les estrelles i la lluna sembla que les agafis amb la mà. Net, net i clar, això sí. No ho he vist mai més. Allà fa gràcia perquè la lluna la veus com la dels musulmans...” em diu la Roser amb enyorança als ulls.

Tant aquí com allà les comunitats de carmelites viuen força aïllades per això, fa uns anys, des del Vaticà se’ls va suggerir que s’agrupessin i van formar federacions. La comunitat de Burkina va federar-se amb les altres comunitats dels països de l’Àfrica on es parla francès. La Roser va ser consellera de la seva comunitat durant sis anys, cosa que la va portar a visitar altres comunitats de diferents països africans. Els tres primers anys de consellera van coincidir amb els tres últims de priora.

Torna a casa

El 2010 va tornar a Mataró a contracor. Va començar a tenir problemes seriosos al genoll i els metges d’allà, que són molt bons però tenen pocs recursos, li van recomanar de tornar a casa perquè l’operessin aquí. Durant els 23 anys que ha viscut a Burkina hi ha coses que han canviat al monestir de Mataró. Ara hi ha més llibertat i més obertura. Per exemple, a l’estona dels àpats algun dia s’escolta música enlloc de la lectura habitual; la pregària individual ja no cal que es faci a l’església: es pot fer a l’hort, a la cel·la,... També ha vist que a la recreació ja no cal demanar permís per parlar, s’ha de demanar torn perquè tothom vol parlar, però no permís. Ara se surt moltíssim: per anar al metge, a funerals, cursos de formació....

El retorn a Mataró va ser dur. Encara pensa molt en l’Àfrica, en Burkina. Si hagués pogut s’hagués quedat allà. Però està contenta perquè les seves companyes són maques i se les estima.

Una vida de contrastos - 1

La Roser va néixer un dia de setembre de 1929 a la vila de Gràcia de Barcelona. Des de nena va ser una persona de contrastos: per reis li podien regalar una nina, molt de nenes i un cavall de cartró, més associat als nens. Va anar a l’escola on va cursar primària i batxillerat i després va començar infermeria. Però ho va deixar per cuidar el seu pare que havia tingut un atac de cor. Aquí es va acabar la seva època d’estudiant.

El pare treballava com a agent de publicitat a Radio España i, quan va tornar a treballar, va voler que ella l’acompanyés en les seves visites. Després d’això va treballar en diferents feines, va aprendre idiomes,...

Quan era jove, la Roser, tenia bon tipus, molts pretendents i moltes amistats. Va tenir un nòvio més seriós amb qui ja parlaven de casar-se però, com diu ella, gràcies a Déu cada any a la mateixa època renyien fort. La tercera vegada que va passar va decidir deixar-lo definitivament. Llavors, una amiga li va proposar d’anar a l'escola on havien anat. Ella es va sorprendre perquè feia temps que hi tenia poca relació i, a part d’anar a missa els diumenges, no feia res relacionat amb la fe. No trobava sentit a anar-hi. A més, no tenia temps, sempre estava fent coses: era una persona molt activa. Però un dia hi va anar, hi va tornar i al cap de poc ja era presidenta d’alguna de les associacions que hi havia. Durant aquells anys va passar moltes hores a St. Felip Neri de Gràcia pregant o fent contemplació.

Al cap d’uns anys va decidir fer-se monja. Ho va decidir i això que una tia monja sovint l’havia animat a entrar i ella sempre li havia dit que s’esperés asseguda que dreta es cansaria. I, encara que sembli estrany en una persona tant activa com ella, va veure que la vida contemplativa era la que més la captivava, la que volia viure.

Als 30 anys, quan ja havia viscut força, va entrar al Monestir de les Carmelites  Descalces de Mataró. Va ser un amor a primera vista: la primera vegada que hi va anar va ser conscient que era el seu lloc. Mai se n’ha penedit malgrat que va passar de tenir una vida molt lliure a viure a un lloc amb una reglamentació molt estricta. Va ser un gran contrast.

Quan va començar a viure allà, la vida al monestir era més radical que ara. Com ja he dit, era molt reglamentada: es llevaven d’hora i els dies transcorrien entre les pregàries, la missa diària i les estones de formació, si eres al noviciat, o d’ofici si ja havies fet la professió solemne. Cada dia hi havia una hora de pregària individual al matí i una altra a la tarda i se seguia el Breviari[i]. Les pregàries les feien plegades a l’església. Després dels àpats, que es feien en silenci mentre una d’elles llegia, hi havia l’hora de recreació que consistia a trobar-se i enraonar, compartir. Les novícies hi anaven ocasionalment, es posaven juntes al costat de la mare mestra (o mestra de novícies) i si una d’elles volia dir alguna cosa, ho havia de comentar a la mare mestra o a la priora que ho transmetien a tothom.

En aquella època, la vida al monestir tenia altres costums, normes. Per exemple: les novícies no podien parlar entre elles, havien de demanar permís a la mare mestra. També estaven moltes hores agenollades: s’agenollaven i al cap d’una estona la mare mestra els feia un senyal i es podien aixecar, a vegades es despistava i hi passaven molta estona. Hi havia reixes metàl·liques amb punxes i quan hi anava la família o qualsevol altra persona els veien a través de les reixes, i del vel. Sí, portaven vel i, excepte per veure els familiars més pròxims, havien de dur la cara tapada. Durant el Concili Vaticà II van replantejar-se moltes coses i ho van aprofitar per evolucionar, canviar coses, sobretot a nivell intern.

La Roser sempre havia estat interessada en les missions i l’Àfrica sempre l’havia atret.

---

[i]El Breviari és un llibre litúrgic de l’església catòlica que conté els texts de l’ofici diví o litúrgia de les hores de les pregàries,...

 La litúrgia de les hores inclou: ofici de lectura, laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes.

La noia de Bal Mandir

Humala és un petit poble del Nord del Nepal, molt proper a la Xina. És un poblet molt pobre i amb molt pocs serveis al que només s’hi pot arribar per via aèria. Aquest poble humil i petit és el que, el maig de 1990, va veure néixer a la Kalpana, la primera filla d’una parella jove.

Quan tenia un o dos anys es va trencar el braç. Això, que per alguns pot ser una simple anècdota, per a ella va suposar tenir una vida absolutament diferent de la que hauria tingut. Els recursos mèdics del poble eren molt limitats i el braç no se li va curar. Quan en tenia quatre o cinc, la seva àvia la va anar a buscar al poble i amb els seus pares i germana van anar a Kathmandu per veure si la podien curar. A Humala, les persones que tenen un defecte a una extremitat són considerades inútils motiu pel qual els seus pares la van abandonar a l'hospital on estava ingressada. El personal de l'hospital la va portar a Bal Mandir: el primer orfenat del Nepal i actualment el més gran. Al seu informe no hi constava pare, mare ni lloc de naixement. Ella es pensava que era orfe.

A Bal Mandir hi va tenir una bona vida. Hi va fer bons amics, parla d'algun dels nens que hi ha o hi havia allotjats com dels seus germans. Estar a Bal Mandir li va permetre anar a bones escoles. Alguns cursos va estar interna a l'escola i només passava l'estiu a l’orfenat, d'altres hi vivia tot l'any. Durant els primers anys d’escola va gaudir de la companyia d’una molt bona amiga, la Sita Karki. Tot i així, fins als 12 o 13 anys i malgrat haver canviat d’escola, es va sentir marginada pel fet de ser orfe, tenir una malformació al braç,... Això afecta a qualsevol, es va sentir molt malament, va tenir una baixa autoestima i un mal rendiment en els estudis. Tant malament la va tractar un company que va estar a les portes del suïcidi. Afortunadament va tenir el recolzament de companys de Bal Mandir. Però a la New Shrine School, on va cursar els nivells 8, 9 i 10, la seva vida va fer un gir de 180º: es va sentir estimada per companys i professors que l'animaven i l'estimulaven. Sobretot la seva millor amiga, la Shanti Thapa. El seu rendiment acadèmic va fer un tomb considerable i va obtenir bons resultats. 

Per aquelles dates, un company de l'orfenat va anar al seu poble i li va portar la increïble notícia de què tenia pare, mare i germana. No s'ho podia creure! Però ell hi va insistir: al poble li ho havien explicat i eren molt bona gent!

Als setze anys han de deixar Bal Mandir. Ella va anar al NGCC (Nepal Girls Care Centre). Aquest havia estat fundat per l'Anna Lina, una senyora suïssa que havia adoptat una nena de l'orfenat i havia vist que les adolescents quedaven desemparades. Allà van aprendre a funcionar per la vida: cuinar, netejar, gestionar els diners,... També podien gaudir de bona alimentació, roba de qualitat, van rebre suport pels cursos preuniversitaris,...

El darrer any que va estar a Bal Mandir hi va anar un grup d'espanyols en un projecte de col·laboració a pintar l'escola. Ella els va ajudar molt. Va tenir molt bona relació amb un dels voluntaris, en José Luís. Quan va marxar li va donar la seva adreça de correu electrònic i es van anar comunicant per mail. Mica en mica, el va anar sentint com un pare. L'any següent, quan ell va tornar a Bal Mandir, ella, malgrat que ja no estava a l'orfenat, va anar a ajudar-los. Amb els anys la relació es va anar enfortint i, quan l'any 2007 ell hi va anar amb la seva dona, l'Aurora, la Kalpana es va sentir molt bé, es va sentir estimada pels seus pares.

En Pablo, un treballador d'un centre de nens discapacitats de Londres, el 2009 va anar com a voluntari a Bal Mandir. En veure unes nenes deficients que estaven soles i estirades a terra va comprendre que necessitaven un centre especial per a elles. I aquí va ser quan es va començar a gestar un projecte nou: Dididai (didi vol dir germana gran i dai vol dir germà gran). I dins de Bal Mandir van crear un centre per a nens i nenes deficients.

Aquell mateix any va tornar al seu poble per primera vegada, havia d'arreglar la seva documentació. No va sentir res quan va conèixer a la seva família. Ara bé, la va impressionar veure que els nens havien de caminar dues hores per anar a l'escola. Es va adonar que és un lloc molt pobre on és molt difícil viure-hi. Per si això fos poc, no es podia entendre amb la gent ja que parlen llengües diferents. Es Va prometre que si hi tornava seria per poder ajudar als habitants del poble.

L'any següent, el 2010, quan ja en tenia vint, va ser un any de canvis: va començar a treballar a Dididai, va llogar una habitació amb dues companyes de NGCC i va entrar a la universitat per a estudiar sociologia i desenvolupament rural, carreres que duren tres anys. 

Des que treballa a Dididai ha conegut molta gent. L'ha recolzat molt gent d'Espanya, sobretot en José Luís i l'Aurora. L'any 2013 va poder anar tres mesos com a voluntària al centre d'EE on treballa en Pablo gràcies a les gestions de l'Anna i la Mª José.

L'any 2014, als seus vint-i-quatre anys, set persones que havien viscut a Bal Mandir van obrir Creative Nepal, una ONG amb l'objectiu d'ajudar a finançar els estudis a adolescents i joves que havien estat a Bal Mandir (recordem que als 16 anys han de deixar el centre). També ajuden a altres nois i noies que les seves famílies no els poden proporcionar educació. Actualment ajuden a 11 alumnes de batxillerat i a 12 d'universitaris. Tal com diu: "com més diners tinguem a més nens i nenes, nois i noies podrem ajudar". També tenen intenció de construir escoles a quatre pobles que amb el terratrèmol del 25 d'abril es van esfondrar. La seva principal font de finançament és Ruta 6 (una ONG de Cantàbria). La Kalpana dóna molta importància a la formació. Creu que amb una bona formació els nois i noies tenen més possibilitats de tirar endavant i segurament la seva vida serà molt millor.

Per tant, actualment treballa a Dididai i visita sovint i dóna un cop de mà als seus germans de Bal Mandir. També és vicepresidenta de l’ONG Creative Nepal.

La seva tenacitat i generositat són un gran què pels que l’envolten.

Pàgines web o emails dels centres o ONGs que he anomenat:
Bal Mandir: http://www.nconepal.org.np/

Nepal Girls Care Centre: http://www.ngcc.info/index.php

Dididai: dididai.org

Ruta 6: http://www.ruta6.org/nosotros.htm

Creative Nepal: creativenepal6@gmail.com