L’home de la casa de les princeses

L’home de la casa de les princeses

Antecedents

En Toni és un home de món.

Va néixer a Barcelona, ciutat que el va veure créixer. Va exercir diferents professions i va viure en diferents poblacions del Barcelonès i del Vallès. També́ és una persona amb força pols a les sabates: ha viatjat per diferents països d’Europa, Àfrica i Àsia.

La seva darrera feina a Catalunya va ser en una empresa de serveis tècnics informàtics que havia muntat ell mateix. Eren els primers anys que hi havia ordinadors i se’l necessitava sovint. Per això treballava vint-i-quatre hores al dia set dies a la setmana ja que el podien trucar a qualsevol hora per encarregar-li una feina. Cada estiu se n’anava de viatge a l’Índia. En un d’aquests viatges va conèixer a en Vicenç Ferrer i la seva fundació. Va estar allà uns dies i li va agradar molt la seva tasca. Quan va dir a en Vicenç que l’admirava, aquest li va dir que ell també ho podia fer. Havia estat a Benares, ciutat que li havia agradat molt. Va tornar-hi amb la idea de començar a fer alguna cosa amb infants allà però la calor que hi feia el va fer emmalaltir i li van recomanar que anés a Kathmandu, al Nepal, que hi ha un clima més fresc.

Primer viatge a Kathmandu

L‘any 2001 va anar a Kathmandú per primera vegada, mai havia estat al país de l’Himàlaia. Allà es va trobar amb molts infants que vivien al carrer. Un dia que plovia molt, a l’agost és l’època monsònica, es va trobar una caixa d’on en sortia una mà. Va mirar a dins i hi va trobar un vailet. Va decidir que els diners que tenia destinats a fer una visita al Tibet els utilitzaria per llogar una planta baixa, comprar matalassos,... on hi poguessin viure infants del ccarrer. Així va començar Kumari House (la casa de les princeses). Aquell mes d’agost va acollir cinc nenes i un nen. Va tornar cap a Barcelona i va contractar a una parella perquè s’encarregués de la casa i d’atendre a la canalla. Malgrat que en Toni vivia a Barcelona tenia el cap i el cor a Kathmandu, amb els nens i la casa on vivien aquells infants. Va anar explicant el que feia a amics i clients que el van recolzar en el projecte.

Un canvi de vida: viure a Kathmandu

L’estiu següent va tornar a Kathmandu amb la idea de quedar-s’hi a viure i fer-se càrrec de la casa. Es va trobar que la quitxalla havia tornat al carrer. Però quan va organitzar de nou la casa d’acollida alguna de les nenes hi tornà. Al cap de poc temps d’arribar va veure que necessitava una cuinera i, seguint la recomanació d’una mestra, va contractar a la Maya. La Maya era una vídua jove, mare de tres fills menuts i sense feina.

Els estrangers no podem treballar a Nepal, la única manera de fer-ho és casant-te amb algú per aconseguir la nacionalitat. Quan la Maya va saber que es volia casar amb una nepalesa per poder continuar amb el projecte, es va oferir a ser la seva esposa. Resulta que amb el procés, a les llargues cues que cal fer per als tràmits es van anar coneixent, agafant confiança, estimant i es van enamorar i d’un matrimoni de conveniència va passar a ser un matrimoni per amor.

Direct Help Fundation

Mica en mica, amb la seva feina i la col·laboració de familiars, amics i coneguts posà en marxa una fundació a través de la qual es finança la casa d’acollida. L’anomenen Ajuda Directa perquè és el que fan: ell viu a Kathmandu, al barri 18 on hi ha la casa i on es porten a terme la majoria de projectes. Coneix a les persones del barri, hi parla, les troba pel carrer,... en definitiva, viu amb elles. A Barcelona no hi ha cap oficina. La seva germana Glòria porta temes administratius i comptables que cal fer-hi. Hi col·labora de forma voluntària.

Durant aquests anys ha anat veient necessitats al barri i a altres llocs del país i ha actuat per ajudar a aquells que ho necessiten. Ha estat un procés d’aprenentatge amb encerts i errors, amb bons i mals moments, com amb tot a la vida. En un moment donat es va preguntar perquè hi ha pobresa i arribà a la conclusió de què hi ha tres elements principals que la causen, si se superen, un en surt. Aquests són: l’analfabetisme, la falta de feina i les malalties. En un moment donat es fa conscient de què hi ha moltes dones analfabetes. Aquestes tenen moltes ganes d’aprendre i organitza classes d’alfabetització al barri. Tenen molt d’èxit i s’hi apunten, sobretot, dones. Als barris del voltant saben que hi ha aquestes classes i les demanen per a elles. El projecte es va escampant i amb cinc o sis anys s’alfabetitzen unes 22.000 persones a tot el país.

Al barri i a d’altres llocs hi porten a terme altres projectes i fan ajudes puntuals a famílies i persones que ho necessiten.

La cultura/religió hindú pressiona molt a la dona: el que ha d’encendre la pira funerària del pare ha de ser l’hereu, per tant, les dones tenen més d’un fill per assegurar-se de què hi haurà qui l’encengui. Per altra banda, quan el marit mor abans que la dona moltes vegades se la culpa a ella. Una dona vídua té molt poques probabilitats de trobar feina, si ven al mercat poques persones li compraran els seus productes. Per això, les vídues i els seus fills són les més vulnerables i, per això, Direct Help ha decidit ajudar-les a elles i als orfes.

Actualment

Actualment a Kumari House hi ha acollides divuit  nenes i noies del barri, són orfes o filles de vídues. A part, hi pot anar a menjar qui vulgui, la casa està oberta i tothom que no tingui què menjar hi és ben rebut. També́ col·laboren en l’escolarització́ duna vuitantena d’infants més i tenen apadrinades a vídues. Continuen ajudant a altres persones del barri i, a vegades, de fora. Des del terratrèmol del dia 25 d’abril aquesta ajuda s’ha convertit en assistencial ja que hi ha hagut persones que han perdut la casa, han hagut de tancar els seus petits negocis,...

La seva font de finançament són els apadrinaments de les nenes i les vídues i els donatius. No demanen res però tampoc ho rebutgen.

Val a dir que la parella i els altres col·laboradors que tenen treballen en un taller d’encens i buttis que els proporciona el que necessiten per viure, no volen que les seves despeses siguin sufragades pels donatius i els ingressos dels socis.

Podeu consultar la pàgina web de la seva ONG,  The Direct Help Foundation, per tenir més informació: The Direct Help Fundation.

Panchito Pérez

Don Francisco va néixer l’any 1954 al Quetzal. El Quetzal és una comunitat del nord de Guatemala a uns deu minuts caminant de la línia, que en diuen ells, és a dir, de la frontera amb Mèxic, concretament amb Chiapas. Quan hi vas tens la sensació d’estar a un racó de món.

Infantesa i joventut

Quan va néixer, al Quetzal no hi havia serveis de cap tipus: ni escola, per això no sap llegir ni escriure, ni centre de salut, ni electricitat, que encara no n’hi ha: res de res. Només ells i les seves cases humils. Per arribar a la “cabecera municipal” havien de caminar cap a 12 hores, ara caminen mitja hora i ja troben una carretera asfaltada.

Al cap d’uns anys, quan encara era petit, van posar al seu pare a la presó durant més de quatre anys i la seva mare va pujar als seus deu fills sola. Els seus pares conreaven blat de moro i frijol (fesols, habitualment vermells). Era el que necessitaven per viure: economia de subsistència. Però no sempre hi havia menjar a casa i sortien a treballar a fora. La roba i altres coses que necessitaven les aconseguien com podien. Eren molt pobres.

La guerra i l’exili

A principis dels anys 80 la guerra de Guatemala va augmentar d’intensitat. Alguns camperols es van revoltar contra l’exèrcit del govern. Va ser una època molt dura que els portà més pobresa ja que la situació era tant delicada que ja no podien sortir del Quetzal per anar a treballar. El govern va acusar a tots els camperols de la frontera amb Mèxic i d’altres zones de guerrillers. Els va sentenciar a mort. Per això, l’exèrcit va començar a matar els camperols de la zona, tant als innocents com a aquells que recolzaven als guerrillers. En una època en què no coneixien l’exèrcit van començar a veure passar helicòpters militars.

Afortunadament al Quetzal no van arribar a matar a ningú. Quan van veure que als altres pobles de la zona començaven a matar als camperols, fins i tot els innocents es van anar a refugiar a Mèxic. Sabien que estaven acusats de guerrillers i que els haurien matat.

La vida de refugiat

Un bon dia, van agafar tot el que podien portar i, ben carregats, se’n van anar cap a Tziscao, una comunitat de Chiapas, Mèxic, que està a mitja hora a peu de Quetzal. Allí es van refugiar. A alguns els van deixar una vivenda i en van haver de fer d’altres. No tenien terres per conrear i, per això no podien procurar-se els seus propis aliments. Va ser l’Organització de les Nacions Unides qui els va proporcionar el menjar. Per altra banda, conrear volia dir arrelar a un país nou, construir-se un nou futur i ells volien tornar a casa, però no podien. Dóna la sensació de què són uns anys d’impàs, uns anys perduts als llims.

Els anys viscuts com a refugiats van ser uns anys de por i d’intranquil·litat. Por perquè temien que, en qualsevol moment, l’exèrcit podia creuar la frontera i matar-los. De fet, sovint veien l’exèrcit patrullant per la línia que marca la frontera entre ambdós països.

D’intranquil·litat perquè sabien que no eren d’allà i no hi estaven a gust. Les persones de Tziscao no els van ajudar tant com ell creu que els haurien d’haver ajudat. Per altra banda, hi havia qui se’n reia d’ells. Per exemple, els homes grans del poble, quan bevien, els deien, en to de mofa: “refugiadito”.

Van passar sis anys a Tziscao i, després, se’n van anar a Antelá, una altra comunitat del mateix municipi, la Trinitaria, Chiapas, on van passar els dos darrers anys d’exili.

El retorn

L’any 1990 es va signar l’acord de pau que va suposar el final de la guerra. Al sud de Mèxic hi havia molts refugiats tant en camps de refugiats com a les comunitats. Representants del govern de Guatemala els van anar a trobar per dir-los que ja podien tornar al seu país. També se’ls va oferir la possibilitat de quedar-se a viure a Mèxic.

Ell i la seva família van decidir tornar a casa. Però no hi havia casa. Els ho havien robat i cremat tot, per tant, al poble no hi havia res, ja no hi havia poble. Van haver de tornar-ho a construir tot. Als refugiats que tornaven a casa els van donar una xapa per fer de teulada del “ranchito” que van construir amb fusta rústica i diners per comprar llavors de blat de moro, 100 mates de fesols i 100 més de cafè. També els van fer unes xerrades per dir-los que la guerra s’havia acabat i que ja no havien de patir més.

Malgrat tot, van estar contents de tornar a casa.

Família

En Francisco es va casar i va tenir un fill abans de l’exili. Durant l’exili en va tenir 4 més. Van tornar tots plegats al Quetzal.

L’any 2000 un se’n va anar a treballar a EEUU. Els primers anys en van tenir notícies però ara fa temps que no en saben res. Al cap d’uns anys, un altre fill li va seguir les passes. Ara fa un any que es va morir.

El van poder repatriar i donar-li sepultura al seu poble. Els altres fills viuen i treballen a Quetzal.

Actualment

En aquests moments continuen treballant el camp: conreant fesols i blat de moro que és el que els alimenta. I darrerament també tenen una parada per vendre productes d’artesania als turistes. Des de fa uns anys el govern Mexicà està potenciant turísticament, la zona de les Lagunas de Montebello. Una d’aquestes és la de Tziscao. La majoria de turistes també van fins a la frontera i passen a Guatemala. Així els habitants de la comunitat també poden gaudir d’aquesta nova font d’ingressos.