La vida a Burkina
Faso
La Roser sempre havia
estat interessada en les missions i l’Àfrica sempre l’havia atret. Durant uns
anys van rebre la visita d’un bisbe africà i van pensar d’anar a fundar al país
africà. Finalment no ho van fer perquè la comunitat no es va veure amb cor
d’assumir la responsabilitat que suposaria. Però la Roser no es va rendir. Va
saber que unes Carmelites havien anat a fundar a Burkina Faso i va sol·licitar
permís a la priora per demanar d’anar-hi, va comentar que si l’acceptaven
veuria que era la voluntat de Déu i si no, també. La priora li va donar el seu
vistiplau i les Carmelites de Burkina li van dir que sí. I, quan tenia gairebé
60 anys, se’n va anar a Moundasso, Burkina Faso. Va tornar a ser un canvi molt
important, un altre contrast.
Quan va arribar a
Burkina Faso va tenir la sensació d’entrar en un forn de la calor que feia. Per
anar d’Ouagadougou, la capital del país, a Moundasso, el poblat on hi havia el
convent, ho va fer pels camins vermells de Burkina. En aquella època les
carreteres no estaven asfaltades. Com que la temporada seca són 9 mesos sense
que caigui una gota d’aigua, els camins estaven molt empolsegats i la pols i el
vent acostumaven a provocar molts accidents d’automòbil. Va arribar a la seva
nova llar de color vermell, coberta per la pols que l’acompanyaria durant 23
anys.
La vida al convent
era molt semblant a la d’aquí però més oberta: no hi havia reixes ni vel a la
cara,... A l’Àfrica les portes estan obertes, les cases són molt petites
i hi fa molta calor. Per això la vida és a l’aire lliure. El caràcter de la
gent és diferent, les necessitats, el clima i els costums són uns altres. Tot
és més senzill. Això sí, hi van passar coses molt fortes. Per tot això, encara
que anés a viure a una comunitat de monges que també eren carmelites, es va
haver d’adaptar a moltes coses.
Com deia, la vida a
Moundasso és molt diferent a la d’aquí. Allà el temps no compta. Hi ha molt de
contacte humà. Quan dues persones es troben es poden estar mitja hora
saludant-se: preguntant-se per la família de l’un i de l’altre,... Les moltes
persones que no tenen feina es passen el dia sota un arbre parlant i bevent. És
l’Arbre de la Paraula. Quan hi ha una disputa entre famílies es reuneixen a
sota d’aquest arbre. Cadascú parla, s’escolten i busquen una solució. Sorprèn
perquè tenen moltes llengües. El diolà és la llengua del mercat (la saben
tots). En canvi el francès només el saben els que han anat a l’escola. No és
difícil d’imaginar, doncs, que la majoria de persones parlen dues o tres
llengües. Durant els primers anys de la Roser a Moundasso molts nens no podien
anar a l’escola a causa de la pobresa. Sobretot les nenes. Com que tenien molts
fills les nenes més grans s’havien de fer càrrec de la canalla, ja que les
seves mares s’havien d’encarregar d’anar a buscar aigua, llenya i de vendre. De
qualsevol cosa en fan comerç. Per tant, eren els nens els que anaven a
l’escola, a l’institut i/o a la universitat. Ara ha canviat molt i pràcticament
tots van a l’escola, fins i tot les nenes. Hi ha noies amb dos i tres màsters.
Tant nois com noies tenen molta capacitat. Són intel·ligents.
I l’entorn natural
també és diferent: “Allà tot és vermell. És preciós. Les postes de sol
són... espectaculars. Al vespre les estrelles i la lluna sembla que les agafis
amb la mà. Net, net i clar, això sí. No ho he vist mai més. Allà fa gràcia
perquè la lluna la veus com la dels musulmans...” em diu la Roser amb
enyorança als ulls.
Tant aquí com allà
les comunitats de carmelites viuen força aïllades per això, fa uns anys, des
del Vaticà se’ls va suggerir que s’agrupessin i van formar federacions. La
comunitat de Burkina va federar-se amb les altres comunitats dels països de
l’Àfrica on es parla francès. La Roser va ser consellera de la seva comunitat
durant sis anys, cosa que la va portar a visitar altres comunitats de diferents
països africans. Els tres primers anys de consellera van coincidir amb els tres
últims de priora.
Torna a casa
El 2010 va tornar a
Mataró a contracor. Va començar a tenir problemes seriosos al genoll i els
metges d’allà, que són molt bons però tenen pocs recursos, li van recomanar de
tornar a casa perquè l’operessin aquí. Durant els 23 anys que ha viscut a
Burkina hi ha coses que han canviat al monestir de Mataró. Ara hi ha més
llibertat i més obertura. Per exemple, a l’estona dels àpats algun dia
s’escolta música enlloc de la lectura habitual; la pregària individual ja no
cal que es faci a l’església: es pot fer a l’hort, a la cel·la,... També ha
vist que a la recreació ja no cal demanar permís per parlar, s’ha de demanar
torn perquè tothom vol parlar, però no permís. Ara se surt moltíssim: per anar
al metge, a funerals, cursos de formació....
El retorn a Mataró va
ser dur. Encara pensa molt en l’Àfrica, en Burkina. Si hagués pogut s’hagués
quedat allà. Però està contenta perquè les seves companyes són maques i se les
estima.
