L’home de la casa de les princeses

L’home de la casa de les princeses

Antecedents

En Toni és un home de món.

Va néixer a Barcelona, ciutat que el va veure créixer. Va exercir diferents professions i va viure en diferents poblacions del Barcelonès i del Vallès. També́ és una persona amb força pols a les sabates: ha viatjat per diferents països d’Europa, Àfrica i Àsia.

La seva darrera feina a Catalunya va ser en una empresa de serveis tècnics informàtics que havia muntat ell mateix. Eren els primers anys que hi havia ordinadors i se’l necessitava sovint. Per això treballava vint-i-quatre hores al dia set dies a la setmana ja que el podien trucar a qualsevol hora per encarregar-li una feina. Cada estiu se n’anava de viatge a l’Índia. En un d’aquests viatges va conèixer a en Vicenç Ferrer i la seva fundació. Va estar allà uns dies i li va agradar molt la seva tasca. Quan va dir a en Vicenç que l’admirava, aquest li va dir que ell també ho podia fer. Havia estat a Benares, ciutat que li havia agradat molt. Va tornar-hi amb la idea de començar a fer alguna cosa amb infants allà però la calor que hi feia el va fer emmalaltir i li van recomanar que anés a Kathmandu, al Nepal, que hi ha un clima més fresc.

Primer viatge a Kathmandu

L‘any 2001 va anar a Kathmandú per primera vegada, mai havia estat al país de l’Himàlaia. Allà es va trobar amb molts infants que vivien al carrer. Un dia que plovia molt, a l’agost és l’època monsònica, es va trobar una caixa d’on en sortia una mà. Va mirar a dins i hi va trobar un vailet. Va decidir que els diners que tenia destinats a fer una visita al Tibet els utilitzaria per llogar una planta baixa, comprar matalassos,... on hi poguessin viure infants del ccarrer. Així va començar Kumari House (la casa de les princeses). Aquell mes d’agost va acollir cinc nenes i un nen. Va tornar cap a Barcelona i va contractar a una parella perquè s’encarregués de la casa i d’atendre a la canalla. Malgrat que en Toni vivia a Barcelona tenia el cap i el cor a Kathmandu, amb els nens i la casa on vivien aquells infants. Va anar explicant el que feia a amics i clients que el van recolzar en el projecte.

Un canvi de vida: viure a Kathmandu

L’estiu següent va tornar a Kathmandu amb la idea de quedar-s’hi a viure i fer-se càrrec de la casa. Es va trobar que la quitxalla havia tornat al carrer. Però quan va organitzar de nou la casa d’acollida alguna de les nenes hi tornà. Al cap de poc temps d’arribar va veure que necessitava una cuinera i, seguint la recomanació d’una mestra, va contractar a la Maya. La Maya era una vídua jove, mare de tres fills menuts i sense feina.

Els estrangers no podem treballar a Nepal, la única manera de fer-ho és casant-te amb algú per aconseguir la nacionalitat. Quan la Maya va saber que es volia casar amb una nepalesa per poder continuar amb el projecte, es va oferir a ser la seva esposa. Resulta que amb el procés, a les llargues cues que cal fer per als tràmits es van anar coneixent, agafant confiança, estimant i es van enamorar i d’un matrimoni de conveniència va passar a ser un matrimoni per amor.

Direct Help Fundation

Mica en mica, amb la seva feina i la col·laboració de familiars, amics i coneguts posà en marxa una fundació a través de la qual es finança la casa d’acollida. L’anomenen Ajuda Directa perquè és el que fan: ell viu a Kathmandu, al barri 18 on hi ha la casa i on es porten a terme la majoria de projectes. Coneix a les persones del barri, hi parla, les troba pel carrer,... en definitiva, viu amb elles. A Barcelona no hi ha cap oficina. La seva germana Glòria porta temes administratius i comptables que cal fer-hi. Hi col·labora de forma voluntària.

Durant aquests anys ha anat veient necessitats al barri i a altres llocs del país i ha actuat per ajudar a aquells que ho necessiten. Ha estat un procés d’aprenentatge amb encerts i errors, amb bons i mals moments, com amb tot a la vida. En un moment donat es va preguntar perquè hi ha pobresa i arribà a la conclusió de què hi ha tres elements principals que la causen, si se superen, un en surt. Aquests són: l’analfabetisme, la falta de feina i les malalties. En un moment donat es fa conscient de què hi ha moltes dones analfabetes. Aquestes tenen moltes ganes d’aprendre i organitza classes d’alfabetització al barri. Tenen molt d’èxit i s’hi apunten, sobretot, dones. Als barris del voltant saben que hi ha aquestes classes i les demanen per a elles. El projecte es va escampant i amb cinc o sis anys s’alfabetitzen unes 22.000 persones a tot el país.

Al barri i a d’altres llocs hi porten a terme altres projectes i fan ajudes puntuals a famílies i persones que ho necessiten.

La cultura/religió hindú pressiona molt a la dona: el que ha d’encendre la pira funerària del pare ha de ser l’hereu, per tant, les dones tenen més d’un fill per assegurar-se de què hi haurà qui l’encengui. Per altra banda, quan el marit mor abans que la dona moltes vegades se la culpa a ella. Una dona vídua té molt poques probabilitats de trobar feina, si ven al mercat poques persones li compraran els seus productes. Per això, les vídues i els seus fills són les més vulnerables i, per això, Direct Help ha decidit ajudar-les a elles i als orfes.

Actualment

Actualment a Kumari House hi ha acollides divuit  nenes i noies del barri, són orfes o filles de vídues. A part, hi pot anar a menjar qui vulgui, la casa està oberta i tothom que no tingui què menjar hi és ben rebut. També́ col·laboren en l’escolarització́ duna vuitantena d’infants més i tenen apadrinades a vídues. Continuen ajudant a altres persones del barri i, a vegades, de fora. Des del terratrèmol del dia 25 d’abril aquesta ajuda s’ha convertit en assistencial ja que hi ha hagut persones que han perdut la casa, han hagut de tancar els seus petits negocis,...

La seva font de finançament són els apadrinaments de les nenes i les vídues i els donatius. No demanen res però tampoc ho rebutgen.

Val a dir que la parella i els altres col·laboradors que tenen treballen en un taller d’encens i buttis que els proporciona el que necessiten per viure, no volen que les seves despeses siguin sufragades pels donatius i els ingressos dels socis.

Podeu consultar la pàgina web de la seva ONG,  The Direct Help Foundation, per tenir més informació: The Direct Help Fundation.

Nanda

La primera vegada que vaig veure a la Nanda em va semblar una senyora petita i tranquil·la. Té la pell bruna i els cabells negres, llargs i llisos habituals a les seves terres. Els seus ulls s’amaguen darrere d’unes ulleres rodones. Uns ulls vius, que parlen. Polida i ordenada i vestida amb un vestit nou i força elegant sembla d’una família benestant.

La realitat és una altra.

Va néixer a finals dels anys 50 a un poble de Dargeling, a la Índia. Però la seva família és originària d’una vila rural del districte de Bhojpur, al Nepal. És la gran de cinc germans. Quan tenia 11 anys la seva mare, una germana i un germà van morir. Allò va ser un infern ja que, per si les morts no fossin prou, el seu pare era alcohòlic i sovint els pegava.

Quan tenia 13 anys va decidir marxar de casa. Va estar vivint a diferents cases a on treballava per menjar. Quan tenia 17 anys, una família de Nepal se la va endur a un llogarret de muntanya de l’est del país. Allà es llevava cada dia a les 4 de la matinada i començava a treballar: moldre el blat, fer el menjar, anar a buscar llenya a la selva,... La família amb qui vivia li donava molt poc menjar i va passar gana cadascun dels dies que va viure amb ells. Es va posar malalta i ni ells ni ningú del poble la va ajudar. Encara ara li costa de creure que sobrevisqués.

Un bon dia, quan havia fet 19 anys, un noi del poble hi va portar un senyor de Kathmandu. La va convidar a anar amb ell dient-li que si hi anava viuria molt millor. I sí, se n’hi va anar. Una nit va fugir a través de la selva per anar-los a trobar. Va haver de pujar una muntanya durant un parell o tres d’hora i després baixar-la per l’altra banda. Només pensava en menjar.

Van anar cap a Kathmandu i els van proposar que es casessin. Ell era un home de 43 anys que feia tres mesos que havia quedat vidu. Ella va acceptar ja que era millor viure amb ell que no pas viure al carrer. Van estar junts durant 29 anys, fins que ell va morir. Van tenir 4 fills i ara tenen diversos néts. Diu que no estava enamorada però ell l’havia salvat i sigut agradable amb ella, cosa que passava per primera vegada a la vida.

El seu home tenia una botiga de música a Thamel, el barri turístic de Kathmandu. A ell li hagués agradat tenir una vida tranquil·la: encarregar-se del negoci, tenir fills i cuidar-los. Però ella no en tenia prou: volia treballar perquè els seus fills no passessin gana i per ajudar a altres nens: a ella no l’havia ajudat ningú; no volia que això els passés als altres! Va començar acollint a casa a dues nenes, una orfe i l’altra muda. Per tant, quan els seus fills eren petits a casa seva hi vivien i va educar a sis criatures.

Ella és autodidacta, mai ha anat a l’escola i com que creu que l’aprenentatge que es fa a l’escola és bo per a tenir una vida millor va voler que els seus fills gaudissin d’educació internacional. Dos d’ells van anar a estudiar a EEUU i els altres ho van fer a Kathmandu.

L’any 2000 va registrar una organització anomenada Mitrata Nepal (mitrata vol dir amistat). El seu objectiu és proporcionar escolarització al màxim de nens i nenes possibles. Al principi no té diners i pot fer poca cosa. Després, mica em mica, comença a rebre donatius i ella també hi inverteix. Així pot anar ajudant a diferents nens: comença amb quatre i progressivament van augmentant. La seva ajuda es materialitza de dues maneres: per un costat disposa d’una casa d’acollida on hi viuen nens orfes i nens que els seus pares són tant pobres que no els poden proporcionar escolarització, aliments,... Per una altra, hi ha un grup d’infants, adolescents i joves a qui finança els estudis i el material que necessiten per cursar-los, aquests viuen amb les seves famílies.

El 2005, amb l’ajuda d’una amiga seva, registren l’ONG a EEUU i els donatius augmenten ràpidament. Això li permet ajudar a més persones. En el punt àlgid de l’organització a la casa d’acollida hi vivien 65 nens i nenes i ajudava al finançament dels estudis d’una quarantena dels que vivien a casa seva.

Al cap de dos anys, es mor el seu marit i se suïcida un fill seu. No cal dir que aquests fets suposen un daltabaix i passa una molt mala temporada. Decideix que hi hagi un director al centre però és corrupte i va pagar il·legalment a sis treballadors. Els va acomiadar.

El 2011, els americans volen una web pròpia, registrar la ONG com si la central fos a EEUU i dir-li com s’ha d’organitzar, decidir qui hi treballa,... Ella no hi està d’acord. Creu que ella és nepalesa i sap molt millor que ningú què necessiten els nepalesos, és l’ONG que ha creat i dirigeix ella. I decideixen separar-se. Informa a les famílies de què quan s’acabi el curs els nens tornaran a casa. L’ONG americana els ofereix de continuar finançant-los l’escolaritat i ella també continua amb el projecte però amb menys nens. Se’n queden 25. Els altres patrocinadors que tenia continuen amb ella i se n’incorporen de nous. En aquells moments veu que prefereix ajudar a menys nens però que aquesta ajuda sigui de més qualitat.

L’any 2014 es registra Mitrata Nepal Espanya.

Ara és feliç:

-      Té dos fills vivint a Amèrica. Diu que són la seva assegurança, si mai té dificultats econòmiques ells l’ajuden.

-      La nena muda que va adoptar quan era petita viu amb ella. Vol fer un racó per quan es mori.

-      L’altra nena que va acollir a casa va estudiar fins al nivell 7 i està ben casada. Viu a Dubai, a on treballa.

-      L’altre fill viu a Kathmandu i ha heretat el negoci familiar.

-      La seva madrastra, que no va tenir una vida fàcil amb el seu pare, ara viu amb ella i treballa al centre.

-      Tota la família que vivia al Nepal ha anat a viure a Kathmandu.

-      El seu marit era un bon home. Li va deixar fer tot el que va voler (ajuda als altres, l’orfenat,...) malgrat que no li agradés. Va ser molt bon pare.

-      Al centre hi ha 19 nens i n’ajuda a 11 més que viuen amb les seves famílies.

-      Té una agència de viatges, Mountain Sister, per ajudar a finançar la casa i l’educació dels nens.

-      Té nous projectes: li agradaria anar als pobles per ajudar als nens que hi viuen.

WEBS dels centres anomenats:

Mitrata Nepal: www.mitratanepal.org

Mountain sister: www.mountainsisternepal.com

La noia de Bal Mandir

Humala és un petit poble del Nord del Nepal, molt proper a la Xina. És un poblet molt pobre i amb molt pocs serveis al que només s’hi pot arribar per via aèria. Aquest poble humil i petit és el que, el maig de 1990, va veure néixer a la Kalpana, la primera filla d’una parella jove.

Quan tenia un o dos anys es va trencar el braç. Això, que per alguns pot ser una simple anècdota, per a ella va suposar tenir una vida absolutament diferent de la que hauria tingut. Els recursos mèdics del poble eren molt limitats i el braç no se li va curar. Quan en tenia quatre o cinc, la seva àvia la va anar a buscar al poble i amb els seus pares i germana van anar a Kathmandu per veure si la podien curar. A Humala, les persones que tenen un defecte a una extremitat són considerades inútils motiu pel qual els seus pares la van abandonar a l'hospital on estava ingressada. El personal de l'hospital la va portar a Bal Mandir: el primer orfenat del Nepal i actualment el més gran. Al seu informe no hi constava pare, mare ni lloc de naixement. Ella es pensava que era orfe.

A Bal Mandir hi va tenir una bona vida. Hi va fer bons amics, parla d'algun dels nens que hi ha o hi havia allotjats com dels seus germans. Estar a Bal Mandir li va permetre anar a bones escoles. Alguns cursos va estar interna a l'escola i només passava l'estiu a l’orfenat, d'altres hi vivia tot l'any. Durant els primers anys d’escola va gaudir de la companyia d’una molt bona amiga, la Sita Karki. Tot i així, fins als 12 o 13 anys i malgrat haver canviat d’escola, es va sentir marginada pel fet de ser orfe, tenir una malformació al braç,... Això afecta a qualsevol, es va sentir molt malament, va tenir una baixa autoestima i un mal rendiment en els estudis. Tant malament la va tractar un company que va estar a les portes del suïcidi. Afortunadament va tenir el recolzament de companys de Bal Mandir. Però a la New Shrine School, on va cursar els nivells 8, 9 i 10, la seva vida va fer un gir de 180º: es va sentir estimada per companys i professors que l'animaven i l'estimulaven. Sobretot la seva millor amiga, la Shanti Thapa. El seu rendiment acadèmic va fer un tomb considerable i va obtenir bons resultats. 

Per aquelles dates, un company de l'orfenat va anar al seu poble i li va portar la increïble notícia de què tenia pare, mare i germana. No s'ho podia creure! Però ell hi va insistir: al poble li ho havien explicat i eren molt bona gent!

Als setze anys han de deixar Bal Mandir. Ella va anar al NGCC (Nepal Girls Care Centre). Aquest havia estat fundat per l'Anna Lina, una senyora suïssa que havia adoptat una nena de l'orfenat i havia vist que les adolescents quedaven desemparades. Allà van aprendre a funcionar per la vida: cuinar, netejar, gestionar els diners,... També podien gaudir de bona alimentació, roba de qualitat, van rebre suport pels cursos preuniversitaris,...

El darrer any que va estar a Bal Mandir hi va anar un grup d'espanyols en un projecte de col·laboració a pintar l'escola. Ella els va ajudar molt. Va tenir molt bona relació amb un dels voluntaris, en José Luís. Quan va marxar li va donar la seva adreça de correu electrònic i es van anar comunicant per mail. Mica en mica, el va anar sentint com un pare. L'any següent, quan ell va tornar a Bal Mandir, ella, malgrat que ja no estava a l'orfenat, va anar a ajudar-los. Amb els anys la relació es va anar enfortint i, quan l'any 2007 ell hi va anar amb la seva dona, l'Aurora, la Kalpana es va sentir molt bé, es va sentir estimada pels seus pares.

En Pablo, un treballador d'un centre de nens discapacitats de Londres, el 2009 va anar com a voluntari a Bal Mandir. En veure unes nenes deficients que estaven soles i estirades a terra va comprendre que necessitaven un centre especial per a elles. I aquí va ser quan es va començar a gestar un projecte nou: Dididai (didi vol dir germana gran i dai vol dir germà gran). I dins de Bal Mandir van crear un centre per a nens i nenes deficients.

Aquell mateix any va tornar al seu poble per primera vegada, havia d'arreglar la seva documentació. No va sentir res quan va conèixer a la seva família. Ara bé, la va impressionar veure que els nens havien de caminar dues hores per anar a l'escola. Es va adonar que és un lloc molt pobre on és molt difícil viure-hi. Per si això fos poc, no es podia entendre amb la gent ja que parlen llengües diferents. Es Va prometre que si hi tornava seria per poder ajudar als habitants del poble.

L'any següent, el 2010, quan ja en tenia vint, va ser un any de canvis: va començar a treballar a Dididai, va llogar una habitació amb dues companyes de NGCC i va entrar a la universitat per a estudiar sociologia i desenvolupament rural, carreres que duren tres anys. 

Des que treballa a Dididai ha conegut molta gent. L'ha recolzat molt gent d'Espanya, sobretot en José Luís i l'Aurora. L'any 2013 va poder anar tres mesos com a voluntària al centre d'EE on treballa en Pablo gràcies a les gestions de l'Anna i la Mª José.

L'any 2014, als seus vint-i-quatre anys, set persones que havien viscut a Bal Mandir van obrir Creative Nepal, una ONG amb l'objectiu d'ajudar a finançar els estudis a adolescents i joves que havien estat a Bal Mandir (recordem que als 16 anys han de deixar el centre). També ajuden a altres nois i noies que les seves famílies no els poden proporcionar educació. Actualment ajuden a 11 alumnes de batxillerat i a 12 d'universitaris. Tal com diu: "com més diners tinguem a més nens i nenes, nois i noies podrem ajudar". També tenen intenció de construir escoles a quatre pobles que amb el terratrèmol del 25 d'abril es van esfondrar. La seva principal font de finançament és Ruta 6 (una ONG de Cantàbria). La Kalpana dóna molta importància a la formació. Creu que amb una bona formació els nois i noies tenen més possibilitats de tirar endavant i segurament la seva vida serà molt millor.

Per tant, actualment treballa a Dididai i visita sovint i dóna un cop de mà als seus germans de Bal Mandir. També és vicepresidenta de l’ONG Creative Nepal.

La seva tenacitat i generositat són un gran què pels que l’envolten.

Pàgines web o emails dels centres o ONGs que he anomenat:
Bal Mandir: http://www.nconepal.org.np/

Nepal Girls Care Centre: http://www.ngcc.info/index.php

Dididai: dididai.org

Ruta 6: http://www.ruta6.org/nosotros.htm

Creative Nepal: creativenepal6@gmail.com