diumenge, 29 d’octubre del 2017

L'àvia, una dona emprenedora -2


Centres per a deficients,...
Quan la Fina tenia 5 anys la van portar a Can Córdoba de Barcelona. Un centre per a nens amb la Síndrome de Down on estava interna i la van ajudar molt a desenvolupar-se.
L’any 64, un grup de persones de Mataró amb fills amb síndrome de down, dels quals no en formava part, van organitzar-se per sensibilitzar als ciutadans sobre la malaltia. El 1966 l’ajuntament els va cedir un local i van fundar el patronat Pro-Recuperació dels Subnormals de Mataró i el Maresme (ara Fundació Maresme) i en va ser la primera presidenta. Van organitzar-se per tenir un centre on els nens amb síndrome de Down de Mataró poguessin ser atesos. Després es va ampliar al Maresme i més tard van atendre a persones amb altres tipus de deficiència.
Més tard es van fundar els pavellons de Cirera i les residències Sant Emili, per a nens i la Llar Santa Maria Assumpta, per a nenes amb deficiència.
Els avis volien que quan ells faltessin la Fina estigués ben atesa i no fos “una càrrega” per a les seves germanes. Per això, als anys 70 van decidir fundar una residència de la Tercera Edat per a senyores, la Fundació Mare Nostra. Així s’asseguraven el benestar de la tia i ajudarien a senyores grans als seus darrers anys.
Per aconseguir diners per a tirar endavant tots aquests projectes feien moltes coses: des de vendre nines, fins a organitzar una tómbola durant la fira passant per donatius de particulars i administracions. Més d’una vegada havia anat a demanar ajuda a Madrid. Era capaç d’esperar-se hores i hores per tal que la rebessin. Una vegada, l’avi es va empipar amb ella perquè va marxar quan havia de néixer la meva germana Judit. Ell creia que s’havia de quedar amb la mare. Aquells dies va tenir dues alegries: el naixement d’una altra néta i l’adjudicació de la subvenció.
Néts i besnéts
L’any 1966 va néixer l’Anna, la seva primera néta i una gran alegria per a ella i tota la família. La vam seguir 27 més.
Ara tindria 35 besnets, dels que en va conèixer una vintena. Va tenir molts fills nets i besnets, però no cal dir que quan algun nadó arribava a casa sempre se n’alegrava i el volia tenir a coll. Tota aquesta colla érem un gran orgull per a ella i per a tots nosaltres.
Morts
El 1988 va ser un any molt difícil ja que amb una diferència de mig any es va morir el seu nét Oriol i l’avi Joan fet que, després de més de 50 anys de convivència, va suposar una gran pèrdua.
Reconeixements
Tot i que es va alegrar de rebre la Creu de Sant Jordi i la condecoració Paul Harris. Els millors reconeixements que ha tingut han sigut els agraïments que li feien els familiars de les persones ateses als centres que havia col·laborat a crear.
Darrers anys de vida i mort
L’àvia va viure fins als 98 anys. Als últims anys no va poder fer coses que li hagués agradat fer. Però fins als últims dies va tenir alguna cosa a les mans: nines, bosses, vestits,...
Quan l’anaves a veure i li preguntaves: ”Com està?” i contestava: “Com una carraca” o bé “Anar tirant, com podem i no com volem”.
Això sí, era motiu d’alegria que fills, néts, besnéts i altres familiars i amics l’anéssim a veure. Sempre li havia agradat tenir la casa plena de gent.
WEBS dels centres:
Fundació Mare Nostra: http://www.marenostra.es/

diumenge, 22 d’octubre del 2017

L'avia, una dona emprenadora - 1


Naixement i primers anys de vida
L’àvia, la Mª Assunción Clavell Borràs, va néixer el 1909 a la casa Coll i Regàs de Mataró. Era la sisena de catorze germans, dels quals només nou van arribar a adults. Ja de petita era molt inquieta, el tro de la família, li deien.
Va anar al Col·legi de les Concepcionistes del carrer Sant Josep de Mataró. Però, en aquella època es prioritzava l’escolarització dels nois, per això sovint es va haver de quedar a casa a cuidar als seus germans.
Adolescència i joventut
Dels tretze als quinze anys, la van internar al Col·legi de les Religioses Concepcionistes del Passeig de la Bonanova de Barcelona. En aquella època només els ensenyaven cultura general, a llegir, a escriure i poca cosa més. Com que era tant inquieta, li costava estudiar. També hi va aprendre a brodar, cosa que li va servir durant tota la vida.
Després va tornar a Mataró i va continuar ajudant amb les feines de la llar. Malgrat que tenia el que necessitava, li agradaven els vestits bonics i se’n confeccionava ella mateixa, cosa la va ajudar a millor la seva habilitat en la costura.
En aquella època va començar a fer tasques de caràcter social. Com que la fe i la religió van ser  pilars de la seva vida, va començar fent de catequista. El rector de la parròquia era el Doctor Samsó, un home molt actiu que va ser un referent per a ella. Va ser d’ell de qui va aprendre a fer coses pels altres.
Als 21 anys es va treure el carnet de conduir. Va ser la primera noia de la ciutat. Als anys 30 a molts els sorprenia veure una noia darrere del volant. El cotxe li va donar molta autonomia que va conservar fins que va ser molt gran.
Casament
El 1934, quan en tenia 25, va anar a una trobada a Canyamars on va conèixer a l’avi, en Joan Majó i Coll. Era una persona molt discreta i, per això, en el viatge no va badar boca. Però l’àvia s’hi va sentir atreta. Després d’aquella sortida van anar quedant i passejant riera amunt, riera avall, que era la manera de festejar de l’època. Es casaren el 22 d’abril del 36.
Temps de guerra
Tres mesos després de casar-se va començar la Guerra Civil. Els primers dies de guerra va tenir unes quantes trobades amb persones que buscaven objectes de valor a casa dels seus pares que, afortunadament, eren fora. Per exemple, el segon dia de guerra, va anar a casa del pares a buscar les joies. Quan tornava es va trobar amb un grup de milicians que la van escorcollar però no van trobar res ja que les portava a la pitera. Van passar la roba i altres objectes de valor a través dels terrats,...
Els seus pares van poder marxar a França i es van instal·lar a Prades des d’on els enviaven aliments. El tio Francisco Majó també els enviava xocolata des de Cuba. El 1937 va néixer la tia Francisca, la primogènita.
L’avi va marxar a la guerra el setembre del 38 i  al cap d’un mes va néixer la mare, la Juliana. Va ser l’època més difícil de la seva vida: la guerra, el marit al front i dues criatures molt petites al seu càrrec. A més, el menjar que enviaven els seus pares era interceptat i ja no arribava.
L’àvia, en les seves pregàries, va prometre que si l’avi Joan tornava sa ho agrairia a Déu. Quan es va acabar la guerra va decidir donar un anell de la seva àvia a la parròquia de Santa Maria. L’anell es va vendre i amb els diners en van fer les urnes per a les relíquies de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró.               
La postguerra, ampliant la família
Durant la postguerra es va dedicar a la família. Van néixer els altres cinc fills: en Narcís, l’Assumpta, la Carme, la Maria i la Fina, una nena amb la Síndrome de Down que canviaria profundament la seva vida.
Va ser difícil per a ella acceptar que tenia una filla deficient. L’entorn no l’ajudava. Per exemple, un metge, tirant la criatura al sofà li va dir: “Sra. Majó, pregui a Déu que se li emporti aquesta nena perquè mai la reconeixerà”. Tot plegat va fer que passés una època molt desanimada. Però el mateix desànim va ser el que li va donar la força per fer el que calgués per a ella. Per altra banda, la família més propera, sobretot el seu germà Joaquim, els van ajudar, i molt!
La tia Fina necessitava una medicació caríssima que només es podia trobar a Suïssa. Això els feia passar dificultats econòmiques. Tot i que als seus fills no els va faltar res, va decidir posar-se a treballar per millorar l’economia familiar i, malgrat que la família de l’avi no volien que l’esposa del seu fill treballés, el 1949 va començar a anar a la fàbrica de la família Pons.
Neix la fàbrica
L'àvia volia fer alguna cosa més, trobava que era una feina massa rutinària. Li havien demanat un vestit per en Paqui, un nino molt famós de l’època. El va fer i com que van quedar contents, va deixar l’empresa on treballava. Va comprar un sac de retalls a un drapaire industrial que li va costar 500 ptes (uns 30 €) i es va posar a cosir a casa seva.
Veient que la cosa funcionava va demanar un crèdit i es va vendre unes accions per comprar el primer owerlock, gènere... i mica en mica va anar ampliant el negoci fins que a casa ja no hi cabien. Per això, l’any 1957 es van instal·lar al carrer Biada, als locals de l’antiga fàbrica de bombetes del seu pare. Va ser una època de molta feina, a vegades només dormia tres hores atenent la família i la feina.
Van buscar un nom per a la fàbrica que la representés a ella i, al més important: els seus fills. L’empresa es va dir Macla, de MaClavell o de Mª Assumpció Clavell. Més tard van fer disfresses, mallots, banyadors,...
Diverses persones li van preguntar per què aquells vestits tant bonics que feia per a les nines no els confeccionava per a nens. D’aquí en va sortir la Ninis, una marca de roba de criatura. La fàbrica va continuar creixent fins que en el seu punt àlgid hi treballaven més de 300 treballadors.

Al cap de força anys van crear una marca de roba per a adolescents: Drinng!