La Roser va néixer un dia de setembre de 1929 a la
vila de Gràcia de Barcelona. Des de nena va ser una persona de contrastos: per
reis li podien regalar una nina, molt de nenes i un cavall de cartró, més
associat als nens. Va anar a l’escola on va cursar primària i batxillerat i
després va començar infermeria. Però ho va deixar per cuidar el seu pare que
havia tingut un atac de cor. Aquí es va acabar la seva època d’estudiant.
El pare treballava com a agent de publicitat a Radio
España i, quan va tornar a treballar, va voler que ella l’acompanyés en les
seves visites. Després d’això va treballar en diferents feines, va aprendre
idiomes,...
Quan era jove, la Roser, tenia bon tipus, molts
pretendents i moltes amistats. Va tenir un nòvio més seriós amb qui ja parlaven
de casar-se però, com diu ella, gràcies a Déu cada any a la mateixa època
renyien fort. La tercera vegada que va passar va decidir deixar-lo
definitivament. Llavors, una amiga li va proposar d’anar a l'escola on havien
anat. Ella es va sorprendre perquè feia temps que hi tenia poca relació i, a
part d’anar a missa els diumenges, no feia res relacionat amb la fe. No trobava
sentit a anar-hi. A més, no tenia temps, sempre estava fent coses: era una
persona molt activa. Però un dia hi va anar, hi va tornar i al cap de poc ja
era presidenta d’alguna de les associacions que hi havia. Durant aquells anys
va passar moltes hores a St. Felip Neri de Gràcia pregant o fent contemplació.
Al cap d’uns anys va decidir fer-se monja. Ho va
decidir i això que una tia monja sovint l’havia animat a entrar i ella sempre
li havia dit que s’esperés asseguda que dreta es cansaria. I, encara que sembli
estrany en una persona tant activa com ella, va veure que la vida contemplativa
era la que més la captivava, la que volia viure.
Als 30 anys, quan ja havia viscut força, va entrar al
Monestir de les Carmelites Descalces de Mataró. Va ser un amor a primera
vista: la primera vegada que hi va anar va ser conscient que era el seu lloc.
Mai se n’ha penedit malgrat que va passar de tenir una vida molt lliure a viure
a un lloc amb una reglamentació molt estricta. Va ser un gran contrast.
Quan va començar a viure allà, la vida al monestir era
més radical que ara. Com ja he dit, era molt reglamentada: es llevaven d’hora i
els dies transcorrien entre les pregàries, la missa diària i les estones de
formació, si eres al noviciat, o d’ofici si ja havies fet la professió solemne.
Cada dia hi havia una hora de pregària individual al matí i una altra a la
tarda i se seguia el Breviari[i]. Les pregàries les
feien plegades a l’església. Després dels àpats, que es feien en silenci mentre
una d’elles llegia, hi havia l’hora de recreació que consistia a trobar-se i
enraonar, compartir. Les novícies hi anaven ocasionalment, es posaven juntes al
costat de la mare mestra (o mestra de novícies) i si una d’elles volia dir
alguna cosa, ho havia de comentar a la mare mestra o a la priora que ho
transmetien a tothom.
En aquella època, la vida al monestir tenia altres
costums, normes. Per exemple: les novícies no podien parlar entre elles, havien
de demanar permís a la mare mestra. També estaven moltes hores agenollades:
s’agenollaven i al cap d’una estona la mare mestra els feia un senyal i es
podien aixecar, a vegades es despistava i hi passaven molta estona. Hi havia
reixes metàl·liques amb punxes i quan hi anava la família o qualsevol altra
persona els veien a través de les reixes, i del vel. Sí, portaven vel i,
excepte per veure els familiars més pròxims, havien de dur la cara tapada.
Durant el Concili Vaticà II van replantejar-se moltes coses i ho van aprofitar
per evolucionar, canviar coses, sobretot a nivell intern.
La Roser sempre havia estat interessada en les
missions i l’Àfrica sempre l’havia atret.
[i]El
Breviari és un llibre litúrgic de l’església catòlica que conté els texts de
l’ofici diví o litúrgia de les hores de les pregàries,...
La litúrgia de les
hores inclou: ofici de lectura, laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i
completes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada