Centres per a deficients,...
Quan la Fina tenia 5 anys la van portar a Can Córdoba de Barcelona.
Un centre per a nens amb la Síndrome de Down on estava interna i la van ajudar
molt a desenvolupar-se.
L’any 64, un grup de persones de Mataró amb fills amb síndrome de
down, dels quals no en formava part, van organitzar-se per sensibilitzar als
ciutadans sobre la malaltia. El 1966 l’ajuntament els va cedir un local i van
fundar el patronat Pro-Recuperació dels Subnormals de Mataró i el Maresme (ara
Fundació Maresme) i en va ser la primera presidenta. Van organitzar-se per
tenir un centre on els nens amb síndrome de Down de Mataró poguessin ser atesos.
Després es va ampliar al Maresme i més tard van atendre a persones amb altres
tipus de deficiència.
Més tard es van fundar els pavellons de Cirera i les residències
Sant Emili, per a nens i la Llar Santa Maria Assumpta, per a nenes amb
deficiència.
Els avis volien que quan ells faltessin la Fina estigués ben atesa
i no fos “una càrrega” per a les seves germanes. Per això, als anys 70 van
decidir fundar una residència de la Tercera Edat per a senyores, la Fundació
Mare Nostra. Així s’asseguraven el benestar de la tia i ajudarien a senyores
grans als seus darrers anys.
Per aconseguir diners per a tirar endavant tots aquests projectes
feien moltes coses: des de vendre nines, fins a organitzar una tómbola durant
la fira passant per donatius de particulars i administracions. Més d’una vegada
havia anat a demanar ajuda a Madrid. Era capaç d’esperar-se hores i hores per
tal que la rebessin. Una vegada, l’avi es va empipar amb ella perquè va marxar
quan havia de néixer la meva germana Judit. Ell creia que s’havia de quedar amb
la mare. Aquells dies va tenir dues alegries: el naixement d’una altra néta i
l’adjudicació de la subvenció.
Néts i besnéts
L’any 1966 va néixer l’Anna, la seva primera néta i una gran
alegria per a ella i tota la família. La vam seguir 27 més.
Ara tindria 35 besnets, dels que en va conèixer una vintena. Va
tenir molts fills nets i besnets, però no cal dir que quan algun nadó arribava
a casa sempre se n’alegrava i el volia tenir a coll. Tota aquesta colla érem un
gran orgull per a ella i per a tots nosaltres.
Morts
El 1988 va ser un any molt difícil ja que amb una diferència de mig
any es va morir el seu nét Oriol i l’avi Joan fet que, després de més de 50
anys de convivència, va suposar una gran pèrdua.
Reconeixements
Tot i que es va alegrar de rebre la Creu de Sant Jordi i la
condecoració Paul Harris. Els millors reconeixements que ha tingut han sigut
els agraïments que li feien els familiars de les persones ateses als centres
que havia col·laborat a crear.
Darrers anys de vida i mort
L’àvia va viure fins als 98 anys. Als últims anys no va poder fer
coses que li hagués agradat fer. Però fins als últims dies va tenir alguna cosa
a les mans: nines, bosses, vestits,...
Quan l’anaves a veure i li preguntaves: ”Com està?” i contestava:
“Com una carraca” o bé “Anar tirant, com podem i no com volem”.
Això sí, era motiu d’alegria que fills, néts, besnéts i altres
familiars i amics l’anéssim a veure. Sempre li havia agradat tenir la casa
plena de gent.
WEBS dels centres:
Fundació Maresme: http://www.fundaciomaresme.cat/
Fundació Mare Nostra: http://www.marenostra.es/
Llar Sant Emili: http://www.cruzblanca.org/llavaneras-mataro/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada