Panchito Pérez

Don Francisco va néixer l’any 1954 al Quetzal. El Quetzal és una comunitat del nord de Guatemala a uns deu minuts caminant de la línia, que en diuen ells, és a dir, de la frontera amb Mèxic, concretament amb Chiapas. Quan hi vas tens la sensació d’estar a un racó de món.

Infantesa i joventut

Quan va néixer, al Quetzal no hi havia serveis de cap tipus: ni escola, per això no sap llegir ni escriure, ni centre de salut, ni electricitat, que encara no n’hi ha: res de res. Només ells i les seves cases humils. Per arribar a la “cabecera municipal” havien de caminar cap a 12 hores, ara caminen mitja hora i ja troben una carretera asfaltada.

Al cap d’uns anys, quan encara era petit, van posar al seu pare a la presó durant més de quatre anys i la seva mare va pujar als seus deu fills sola. Els seus pares conreaven blat de moro i frijol (fesols, habitualment vermells). Era el que necessitaven per viure: economia de subsistència. Però no sempre hi havia menjar a casa i sortien a treballar a fora. La roba i altres coses que necessitaven les aconseguien com podien. Eren molt pobres.

La guerra i l’exili

A principis dels anys 80 la guerra de Guatemala va augmentar d’intensitat. Alguns camperols es van revoltar contra l’exèrcit del govern. Va ser una època molt dura que els portà més pobresa ja que la situació era tant delicada que ja no podien sortir del Quetzal per anar a treballar. El govern va acusar a tots els camperols de la frontera amb Mèxic i d’altres zones de guerrillers. Els va sentenciar a mort. Per això, l’exèrcit va començar a matar els camperols de la zona, tant als innocents com a aquells que recolzaven als guerrillers. En una època en què no coneixien l’exèrcit van començar a veure passar helicòpters militars.

Afortunadament al Quetzal no van arribar a matar a ningú. Quan van veure que als altres pobles de la zona començaven a matar als camperols, fins i tot els innocents es van anar a refugiar a Mèxic. Sabien que estaven acusats de guerrillers i que els haurien matat.

La vida de refugiat

Un bon dia, van agafar tot el que podien portar i, ben carregats, se’n van anar cap a Tziscao, una comunitat de Chiapas, Mèxic, que està a mitja hora a peu de Quetzal. Allí es van refugiar. A alguns els van deixar una vivenda i en van haver de fer d’altres. No tenien terres per conrear i, per això no podien procurar-se els seus propis aliments. Va ser l’Organització de les Nacions Unides qui els va proporcionar el menjar. Per altra banda, conrear volia dir arrelar a un país nou, construir-se un nou futur i ells volien tornar a casa, però no podien. Dóna la sensació de què són uns anys d’impàs, uns anys perduts als llims.

Els anys viscuts com a refugiats van ser uns anys de por i d’intranquil·litat. Por perquè temien que, en qualsevol moment, l’exèrcit podia creuar la frontera i matar-los. De fet, sovint veien l’exèrcit patrullant per la línia que marca la frontera entre ambdós països.

D’intranquil·litat perquè sabien que no eren d’allà i no hi estaven a gust. Les persones de Tziscao no els van ajudar tant com ell creu que els haurien d’haver ajudat. Per altra banda, hi havia qui se’n reia d’ells. Per exemple, els homes grans del poble, quan bevien, els deien, en to de mofa: “refugiadito”.

Van passar sis anys a Tziscao i, després, se’n van anar a Antelá, una altra comunitat del mateix municipi, la Trinitaria, Chiapas, on van passar els dos darrers anys d’exili.

El retorn

L’any 1990 es va signar l’acord de pau que va suposar el final de la guerra. Al sud de Mèxic hi havia molts refugiats tant en camps de refugiats com a les comunitats. Representants del govern de Guatemala els van anar a trobar per dir-los que ja podien tornar al seu país. També se’ls va oferir la possibilitat de quedar-se a viure a Mèxic.

Ell i la seva família van decidir tornar a casa. Però no hi havia casa. Els ho havien robat i cremat tot, per tant, al poble no hi havia res, ja no hi havia poble. Van haver de tornar-ho a construir tot. Als refugiats que tornaven a casa els van donar una xapa per fer de teulada del “ranchito” que van construir amb fusta rústica i diners per comprar llavors de blat de moro, 100 mates de fesols i 100 més de cafè. També els van fer unes xerrades per dir-los que la guerra s’havia acabat i que ja no havien de patir més.

Malgrat tot, van estar contents de tornar a casa.

Família

En Francisco es va casar i va tenir un fill abans de l’exili. Durant l’exili en va tenir 4 més. Van tornar tots plegats al Quetzal.

L’any 2000 un se’n va anar a treballar a EEUU. Els primers anys en van tenir notícies però ara fa temps que no en saben res. Al cap d’uns anys, un altre fill li va seguir les passes. Ara fa un any que es va morir.

El van poder repatriar i donar-li sepultura al seu poble. Els altres fills viuen i treballen a Quetzal.

Actualment

En aquests moments continuen treballant el camp: conreant fesols i blat de moro que és el que els alimenta. I darrerament també tenen una parada per vendre productes d’artesania als turistes. Des de fa uns anys el govern Mexicà està potenciant turísticament, la zona de les Lagunas de Montebello. Una d’aquestes és la de Tziscao. La majoria de turistes també van fins a la frontera i passen a Guatemala. Així els habitants de la comunitat també poden gaudir d’aquesta nova font d’ingressos.